Tardor

Recorde que quan era menut l'arribada d'esta setmana suposava un cúmul de contradiccions sentimentals. Per una banda tenia l'expectació del començament d'un nou curs escolar; tornar a classe, retrobar-me amb els companys, explorar els nous llibres que ma mare s'havia afanyat a folrar feia uns dies... En definitiva, abandonar el tedi en que s'havia convertit el mes de setembre a partir del dia quinze, provocat en part pel tancament de la diversió estiuenca al poble: la piscina municipal.

Per altra banda tenia un sentiment de pena molt gran que s'intensificava en fer-se fosc, cada dia més aviat, provocat pel canvi d'estació i el que allò significava. Inclús algun dia la nostàlgia hem feia traure la llagrimeta, al reviure en el meu cap com feia unes setmanes a eixa mateixa hora, eixia de casa amb l'entrepà baix del braç, per buscar als amics al lloc de reunió diària, ja fora a la plaça o al banquet del passeig, per passar una nova nit plena de xerrades, rialles i jocs. En canvi ara estava a la soledat de la meua habitació, sopat o a punt de fer-ho, sol amb els meus pares i quasi anant-me'n al llit, perquè al sant demà tot el món matinava.
A més sempre coincidia, setmana dalt setmana abaix, amb la setmana del canvi d'oratge. Canvi materialitzat, o be per una baixada brusca de temperatures, que obligava a la reestructuració de l'armari, o be per les pluges intenses de la “nostra amiga” gota freda, tan acostumada a aparéixer per aquestes dates. I aquest nou oratge no ajudava massa alhora de recordar amb nostàlgia els màgics moments de l'estiu.

Però aquests sentiments no duraven més que uns dies. El que era una expectació es convertia en rutina i la nostàlgia de l'estiu desapareixia completament mentre es desenvolupaven els dies de tardor, on no tots eren grisos.

Han passat els anys però els sentiments contradictoris, a l'arribada d'aquesta cromàtica estació, es repeteixen any rere any, com un bucle natural.


I no hem referisc a l'anomenat síndrome postvacacional que, d'uns anys cap ací, és tema comú del qual parlen a tots els informatius i tertúlies televisives quan arriben estos dies i el qual sembla pateix gran part de la societat moderna.
Per a mi, el mes de setembre no és un mes de tornada a la rutina, sinó tot el contrari. L'expectació del començament d'un nou curs que patia de menut, es manté cada mes de setembre anys i panys. Per què? Perquè el mes d'agost sol ser un mes de reflexions, on decidisc, moltes voltes de forma afanyada, els canvis que vuig fer a la meua vida en matèria laboral. Per tant el mes següent sol ser de canvis, ja siga canviar de feina o matricular-me a un nou curs. El que vuig dir-vos es que laboralment parlant, entenent el terme laboral tant com si es tracta d'una feina o d'uns estudis, el mes de setembre sempre és, per a mi, un mes d'expectacions i per tant, apassionant.

Però és potser al terreny emotiu on tornen a aparéixer les contradiccions i els sentiments més melancòlics. Ja no es tracta, com passava de menut, de la pèrdua de llibertat al arribar la tardor. Però sí que potser es tracte de l'accentuació de la soledat, afavorida per l'arribada del fred, les primeres pluges i el tornar a passar les nits a la solitària habitació, enlloc de passar-les a la fresca, rodejat de gent, immers en un clima més festiu i favorable.

I és des d'aquesta soledat, des d'on escric aquestes línies, per tant, des del punt de vista creatiu, no deu ser tan dolenta.

Sembla extrany com el canvi d'estació pot provocar tantes emocions a la psicologia de la gent. I en especial, l'arribada d'aquesta, la tardor, marcada sempre socialment, per un motiu o d'altre, per la tristor i l'enyorança. Però, si ho analitzem des d'un punt de vista naturalista, sens dubte és tracta de la més apassionant fàbrica de paisatges, canviants cada dia. I com no, com a part del paisatge que sóm, aquests canvis ens han d'afectar.