Reflexions...

I un altra nit, tornant a casa després d'un concert, la ment hem traiciona. La ment o tal volta el cor. No ho se.

La veritat es que fa temps que no hem plantege mínimament cap futur a banda dels típics pensaments de la vivenda al camp i eixes coses, que semblen mes be un pensament boirós, perdut en un futur que no arriba mai.

Però independentment d’això passen els anys i si hem quede pensant, veig que les coses no canvien gaire. Quant tens vint anys penses, d’ací uns anys viuré amb algú, fora de la casa familiar i amb una feina mes o menys estable. Però passen els anys i veus que no, que continues vivint amb els teus pares (o si be vius a un pis amb companys, tens casa d’els teus pares com a cuartel general), que no tens cap estabilitat laboral, ni una relació sentimental que dure més d’unes hores o, en el millor dels casos, unes setmanes.

I no es penseu que vos parle de voler estacar-me en el típic prèstec, el compromís i tot el que això comporta, no. No es tracta de voler sentar el cap, ni molt menys, encara que això li donara una alegria molt gran a la meua família. Però potser un poc d’estabilitat, sense renunciar a la llibertat innata de tot ésser humà, no estaria malament. Però passen les setmanes, mesos i anys i la cosa va igual.

Potser el meu rellotge biològic funciona més lent que el que marca el calendari. És algo que no dubte. Per això continue deixant que les coses vagen pel seu propi rumb, que passe el que haja de passar i sense preocupar-me massa del que vindrà o el que deixarà de vindre.

Són reflexions que intentes no tindre però que quan tornes sol a casa, desprès d’una nit de festa i alcohol, et venen al cap.

Reflexions que ara, tenia ganes de compartir amb algú.