Tardor

Recorde que quan era menut l'arribada d'esta setmana suposava un cúmul de contradiccions sentimentals. Per una banda tenia l'expectació del començament d'un nou curs escolar; tornar a classe, retrobar-me amb els companys, explorar els nous llibres que ma mare s'havia afanyat a folrar feia uns dies... En definitiva, abandonar el tedi en que s'havia convertit el mes de setembre a partir del dia quinze, provocat en part pel tancament de la diversió estiuenca al poble: la piscina municipal.

Per altra banda tenia un sentiment de pena molt gran que s'intensificava en fer-se fosc, cada dia més aviat, provocat pel canvi d'estació i el que allò significava. Inclús algun dia la nostàlgia hem feia traure la llagrimeta, al reviure en el meu cap com feia unes setmanes a eixa mateixa hora, eixia de casa amb l'entrepà baix del braç, per buscar als amics al lloc de reunió diària, ja fora a la plaça o al banquet del passeig, per passar una nova nit plena de xerrades, rialles i jocs. En canvi ara estava a la soledat de la meua habitació, sopat o a punt de fer-ho, sol amb els meus pares i quasi anant-me'n al llit, perquè al sant demà tot el món matinava.
A més sempre coincidia, setmana dalt setmana abaix, amb la setmana del canvi d'oratge. Canvi materialitzat, o be per una baixada brusca de temperatures, que obligava a la reestructuració de l'armari, o be per les pluges intenses de la “nostra amiga” gota freda, tan acostumada a aparéixer per aquestes dates. I aquest nou oratge no ajudava massa alhora de recordar amb nostàlgia els màgics moments de l'estiu.

Però aquests sentiments no duraven més que uns dies. El que era una expectació es convertia en rutina i la nostàlgia de l'estiu desapareixia completament mentre es desenvolupaven els dies de tardor, on no tots eren grisos.

Han passat els anys però els sentiments contradictoris, a l'arribada d'aquesta cromàtica estació, es repeteixen any rere any, com un bucle natural.


I no hem referisc a l'anomenat síndrome postvacacional que, d'uns anys cap ací, és tema comú del qual parlen a tots els informatius i tertúlies televisives quan arriben estos dies i el qual sembla pateix gran part de la societat moderna.
Per a mi, el mes de setembre no és un mes de tornada a la rutina, sinó tot el contrari. L'expectació del començament d'un nou curs que patia de menut, es manté cada mes de setembre anys i panys. Per què? Perquè el mes d'agost sol ser un mes de reflexions, on decidisc, moltes voltes de forma afanyada, els canvis que vuig fer a la meua vida en matèria laboral. Per tant el mes següent sol ser de canvis, ja siga canviar de feina o matricular-me a un nou curs. El que vuig dir-vos es que laboralment parlant, entenent el terme laboral tant com si es tracta d'una feina o d'uns estudis, el mes de setembre sempre és, per a mi, un mes d'expectacions i per tant, apassionant.

Però és potser al terreny emotiu on tornen a aparéixer les contradiccions i els sentiments més melancòlics. Ja no es tracta, com passava de menut, de la pèrdua de llibertat al arribar la tardor. Però sí que potser es tracte de l'accentuació de la soledat, afavorida per l'arribada del fred, les primeres pluges i el tornar a passar les nits a la solitària habitació, enlloc de passar-les a la fresca, rodejat de gent, immers en un clima més festiu i favorable.

I és des d'aquesta soledat, des d'on escric aquestes línies, per tant, des del punt de vista creatiu, no deu ser tan dolenta.

Sembla extrany com el canvi d'estació pot provocar tantes emocions a la psicologia de la gent. I en especial, l'arribada d'aquesta, la tardor, marcada sempre socialment, per un motiu o d'altre, per la tristor i l'enyorança. Però, si ho analitzem des d'un punt de vista naturalista, sens dubte és tracta de la més apassionant fàbrica de paisatges, canviants cada dia. I com no, com a part del paisatge que sóm, aquests canvis ens han d'afectar.

Crisi

Estos dies Enric Duran, un activista antisistema de 32 anys, ha decidit fer públic el seu cas, malgrat que això li puga ocasionar uns quants anys a la presó, l’exili o viure a la clandestinitat. I ho ha fet no per a fer-se famós i donar-se importància, sinò per a veure si coneixent el seu cas hi apareix més gent disposada a seguir els seus passos i així desequilibrar l’esclavitzador sistema en el qual estem immersos.

El “figura” en qüestió ha aconseguit en 2 anys la menyspreable xifra de 492.000 € enganyant a 39 entitats bancàries, sense que aquestes hagen emprés accions legals contra ell. Ha estat una acció individual d'insubmissió a la banca que ha realitzat premeditadament per denunciar el sistema actual i destinar els diners a iniciatives que alertin de la crisi sistèmica que estem començant a viure, i que tracten de construir una alternativa de societat.

El fet demostra que és molt fàcil enganyar a aquestes entitats, que no comproven la veracitat dels documents aportats alhora de demanar un crèdit. I no ho fan perquè el que es interessa (a elles i al sistema) és que cada dia hi hagen més endeutaments i així poder crear més diners. Podeu vorer com funciona este sistema basat en el deute al documental "El dinero es deuda"

Ademés, el fet de no tenir diners al banc, ni propietats al teu nom que puguen embargar, sembla que et converteix en immune davant les possibles accions que aquestes entitats puguen empendre. Almenys mentre no ho tragues a la llum pública. Perquè haurem de vorer com evoluciona ara el cas, una volta va assabentant-se més gent i apareixent als mitjans de comunicació. Res m’extranyaria que es formara una croada contra Enric Duran i caiguera sobre ell una espècie de càstig exemplar que minvara els intents de possibles nous casos similars.

No faltaran dins l’anomenada opinió pública les veus que equipararan aquest xic a un nou Dioni. Fruit, tal volta, pel desconeixement del cas, ja que tots coneixem com se les gasten els “mitjans de comunicació”; o per l’ofuscament mental que té gran part de la masa cap a determinats temes alhora de posicionar-se com a jutges entre el bé i el mal (sistema econòmic mundial, terrorisme, política al tercer món, polítiques al País Valencià, etc.).

Però, com be saben els que coneixen el cas, no estem davant d’un vulgar lladre de bancs amb l’única finalitat de l’enriquiment personal. Dels 492.000 € aconseguits, 360.000 € s'han destinat a diverses accions i iniciatives dirigides tant a conscienciar sobre la crisi sistèmica (energètica, alimentària, econòmica...) com, especialment, a tirar endavant un ampli moviment social que pose en marxa altres maneres de viure en societat mentre s'enfronta al model capitalista actual, amb l’objectiu de substituir-lo. La resta s’ha utilitzat per a pagar comissions, interessos, notaris, impostos i despeses diverses relacionades amb l'acció.

A banda en cap moment s’ha utilitzar cap tipus de violència, només la mentira, no com altres que han volgut autoanomenar-se els Robin Hood del S.XXI, com va ser el cas del esperpèntic “Solitario” aquest any passat.

Per si de cas, Enric ha decidit acompanyar aquesta explicació pública dels fets amb la seua desaparició física, donat que la seua posició és clarament de reconeixement i defensa moral i política dels fets, i donat que no pensa que el sistema judicial estiga legitimat per jutjar-lo (com a part d'un sistema polític totalment antidemocràtic en quant a dependència dels mateixos poders econòmics que denuncia amb la seua acció). Mentrestant seguirà en actiu en els moviments socials a partir de la participació virtual mentre es trobe a altre lloc del món on puga també participar en les lluites socials.

Si voleu saber més sobre el cas, o tal volta s’animeu a seguir les seues passes, podeu visitar aquesta pàgina.

I recordeu la dita castellana de “Quien roba a un ladrón…”

Reflexions...

I un altra nit, tornant a casa després d'un concert, la ment hem traiciona. La ment o tal volta el cor. No ho se.

La veritat es que fa temps que no hem plantege mínimament cap futur a banda dels típics pensaments de la vivenda al camp i eixes coses, que semblen mes be un pensament boirós, perdut en un futur que no arriba mai.

Però independentment d’això passen els anys i si hem quede pensant, veig que les coses no canvien gaire. Quant tens vint anys penses, d’ací uns anys viuré amb algú, fora de la casa familiar i amb una feina mes o menys estable. Però passen els anys i veus que no, que continues vivint amb els teus pares (o si be vius a un pis amb companys, tens casa d’els teus pares com a cuartel general), que no tens cap estabilitat laboral, ni una relació sentimental que dure més d’unes hores o, en el millor dels casos, unes setmanes.

I no es penseu que vos parle de voler estacar-me en el típic prèstec, el compromís i tot el que això comporta, no. No es tracta de voler sentar el cap, ni molt menys, encara que això li donara una alegria molt gran a la meua família. Però potser un poc d’estabilitat, sense renunciar a la llibertat innata de tot ésser humà, no estaria malament. Però passen les setmanes, mesos i anys i la cosa va igual.

Potser el meu rellotge biològic funciona més lent que el que marca el calendari. És algo que no dubte. Per això continue deixant que les coses vagen pel seu propi rumb, que passe el que haja de passar i sense preocupar-me massa del que vindrà o el que deixarà de vindre.

Són reflexions que intentes no tindre però que quan tornes sol a casa, desprès d’una nit de festa i alcohol, et venen al cap.

Reflexions que ara, tenia ganes de compartir amb algú.